GUIA VITAL / by Rubén Perdomo

Viuràs confús i incapaç, al cor d’un terbolí que es resistirà que abandonis la seva

espiral infinita de despropòsits.

Però un dia ja no en faràs cas, de la teva impotència.

I podràs...

Meravellat -ara aferrat al passamà, ara arrapat a la paret- palparàs de nou

la màgia oculta dins l’entramat molecular del món que havies rebutjat;

assaboriràs el tacte oblidat de la matèria. I, a poc a poc, venceràs el vertigen

que et provocarà l’esclat de tota una existència espatarrant recuperada de cop

i volta. Aleshores emprendràs el llarg descens. Baixaràs, temorós però gallard,

esglaons esquerdats sota el pes d’opulències i supèrbies passades; baixaràs

les escales de la ignorància i la ceguera, que, en una època de vergonya sense

comparació, t’hauran encimbellat fins a les altures màximes de la buidor

personal.

Ho intentaràs...

I veuràs, alleugerit, que en seràs capaç.

Esborrant les teves pròpies passes a mesura que avançaràs, fugiràs de la

negror desoladora de la ciutat; dels seus fums i enzims perniciosos que

t’hauran enterbolit els sentits, i hauran recobert de sutge les poques engrunes

d’autenticitat que hauràs conservat. I escaparàs dels clarobscurs imprevisibles

de l’esperit humà. I de la hipèrbole fanàtica d’una civilització torta i esgarriada,

que t’haurà desfigurat l’ànima...

Marxaràs per camins que no admetran tornada, en direcció oposada a fileres

inacabables de rates ensinistrades en la rutina de no ser res; d’esquenes a allò

que t’hauran inculcat com la teva llar i la teva pàtria...

I sentiràs un calfred; un breu espant.

Creuràs, per un moment, que hauràs errat; que t’hauràs perdut per sempre...

Però, en realitat, tot just t’hauràs trobat.

La terra t’acollirà: el blau i el verd; l’aigua i el foc; un aire brunzent, enèrgic,

que t’emplenarà uns pulmons tan exultants pel goig de viure com desconcertats.

Ella t’abraçarà, t’acaronarà: la teva mare ancestral. Tornaràs a ser el seu fill

pròdig, el rei deposat que reclamarà la corona a la fi d’un exili forçat. I et posarà

un tron a l’ombra de les seves branques. I t’alimentarà amb fruits carnosos que

reconeixeràs com a germans.

I t’hi asseuràs, a la seva poltrona de fulles molles de rosada...

Però no t’hi acomodaràs.

Perquè ja t’hauràs desfet de les habituds passives que t’empresonaven talment

com xarxes, i les hauràs penjat al vent; bandera de llibertat.

Perquè ja t’hauràs après tots els revolts del camí i hauràs descansat als seus

marges.

Perquè, sota un bany de sol perenne, ja hauràs reconegut l’orgull daurat de

l’espiga de blat.

 

Text: David Castejón

Fotografia: Rubén Perdomo